Diàleg entre la ciència i la religió o altres formes discursives semblants.
El relat.
Mirem el cel, però com el mirem? En la situació anterior hem vist com al llarg de la història de la humanitat allò que en un principi semblava màgia va convertir-se en ciència en el moment que hi vam trobar una explicació lògica. Si pensem en la manera de mirar el cel, tindrem el millor exemple.
En l’antiguitat (i en les religions actuals) el cel és l’espai de la divinitat. Allà estaven els deus. Els éssers humans miraven i hi veien les llums que corresponien a estrelles i planetes. D’aquesta observació van aparèixer els noms del sistema solar. En el moment que vam deixar de considerar-los deus i deesses vam utilitzar els seus noms per identificar-los. I no solament en els planetes del sistema solar. Si no entenem el funcionament de la Terra, no podem explicar les estacions, els climes o la manera que tenim de mesurar el temps o l’espai quotidià.
En aquesta situació fem un repàs per tots aquests temes: com el cel és l’àmbit de la religió però també com és l’àmbit de l’astronomia. Com eren aquells deus i deesses que ara corresponen a planetes i estrelles. Com perdura el món antic i la seva visió del cel. Com ens plantegem actualment l’univers, què té d’espai màgic o desconegut i què té de científic. Què valor té el temps en la nostra cultura o com imaginem la influència dels estels sobre la nostra vida.
Una presentació final sobre cadascú dels déus i les deesses del món grecollatí serà la producció on podreu resumir tot el que heu après en aquesta situació.
Organització.
Aquesta SA està organitzada en 3 seccions:
- Aixequem la vista…
- La constel·lació de Perseu
- Més lluny o més a prop




