Relat.
El poeta llatí Virgili és l’autor de la frase Nulli certa domus: Ningú té una llar segura… (Eneida 6, 673). L’Enenida és un poema èpic, del segle I abans de Crist, on s’explica la història d’Enees, un heroi que fuig de la ciutat de Troia, després de la seva destrucció, i acaba sent el fundador mític de Lavínium, una de les poblacions que estarà involucrada en la fundació de Roma. En el seu viatge des de Troia, Enees rep molts consells, advertiments, orientacions… I una d’aquestes és: Ningú té una llar segura, i caminem pels llits dels rius i els frescos prats dels rierols.
Però en el fons tots desitgem tenir una llar o, si més no, un lloc segur, un habitatge. Però, realment, és tan fàcil tenir-la?
Per comprovar-ho, hem dividit la Situació d’Aprenentatge en cinc apartats:
Si acceptéssim del tot el text de Virgili, també hauríem de acceptar que la única llar segura que tenim és la Terra en el seu conjunt. La vida a la Terra pot seguir sense nosaltres, però nosaltres no podem viure sense ella. El que abans era un món quasi infinit, cada vegada s’està fent més petit. I aquest fet ha estat en part gràcies als sistemes de localització. I no pensem que són tan diferents com els que feien servir els navegants al mar… Però, us imagineu haver d’arribar a un lloc sense el vostre mòbil a la mà o amb el GPS del cotxe? Com saben aquests aparells quina és la nostra posició?
A la resposta intervenen les matemàtiques i en particular té una importància fonamental el polígon de menys costats que es pot construir, el TRIANGLE.
Però la Terra cada vegada és més un món urbà. El món creix a les ciutats. Més de la meitat de la població mundial viu a ciutats de més de 300.000 habitants. Es preveu que el 2050 aquest percentatge serà del 70%… Això sí, no totes les ciutats són iguals. Les ciutats americanes poden ser molt diferents de les europees. S’expressa com una mena de desig de separar el lloc de la vida professional del de la vida familiar, la qual cosa ha provocat un augment de la població dels suburbis.
Però abans d’arribar a l’habitatge, encara tenim una altra unitat: el barri. Els barris mai són uns espais estables, canvien al llarg del temps i són els espais de socialització (escoles, botigues, places, mercats…) Una vegada sortim de casa: veurem com era un barri del Madrid de finals del segle XX i com dissenyaríem un Monopoly centrat en el nostre Eixample. Així mateix, ens fixarem en un aspecte molt concret: la música permet la cohesió social dels territoris: de l’orquestra d’instruments reciclats de Cateura (Paraguai), al projecte del barri de La Cañada Real (Madrid) i, encara més proper, la feina que fa el projecte Xamfrà d’Ester Bonal, que alguns de vosaltres ja coneixeu.
I una vegada fet aquest recorregut, ja només caldrà que obrim la porta i entrem dins de l’habitatge.
L’habitatge és potser l’espai arquitectònic on més temps passem; on més activitats diferents realitzem i on hi ha espais de caràcter més divers. Analitzarem si el seu disseny actual s’adequa a les necessitats de la gent que l’habita i si el seu concepte estètic reflecteix la societat que l’ha generat.
Un habitatge sense espai ni condicions no és una llar com la que feia referència el poeta Virgili. Tampoc tenen una llar les persones que viuen en condicions d’insalubritat com poden ser l’aire que es respira o el soroll, que no música, que fa impossible viure a les persones sense tristesa, situacions d’irritabilitat, sense ganes de fer res…
Per cert, sabem com són els habitatges de Barcelona? Les Open Data BCN ens ajudaran.
Sembla que tothom té dret a un habitatge digne. Però només passejant per la ciutat veiem gent dormint al carrer, en albergs, en centres d’acollida, en assentaments de barraques…
Per a moltes persones decidir si compraran una casa o aniran de lloguer, si demanaran una hipoteca per poder-la comprar i, fins i tot, algunes persones pensaran com invertiran els seus diners comprant i especulant amb el preu dels edificis (els que s’anomenen fons voltors).
Però per altres persones el seu recorregut en la recerca d’habitatge és molt diferent:
En canvi els millors llocs de la ciutat els ocupen els més rics (gentrificació) o es dedica a l’habitatge turístic: benefici per uns pocs i desplaçament de la majoria de la població.
Traiem el mal gust de boca amb un joc que ja hem anomenat: el Monopoly. L’objectiu del joc tampoc és per tirar coets: guanya qui crea un monopoli immobiliari i arruïna a tots els seus contrincants. Però aquest no va ser el seu origen. Creat per una dona, Elizabeth Magie, pretenia ensenyar la necessitat del desenvolupament col·lectiu del territori… Una mica diferent de premiar als especuladors i banquers.
D’alguna manera ja ens hem referit al fet que l’habitatge no són només quatre parets. També hi ha aspectes que cal valorar i que tenen molt a veure amb les emocions. Així les cases es transformen en alguna cosa molt personal, cada racó és diferent segons la persona que hi viu… I que millor que la literatura per veure com se’ns mostra.
Joan Salvat-Papasseit ens deia:
La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin…
Aquesta no serà la mateixa visió de la casa que ens donarà Joan Vinyoli que
Només recordo el vent
abrupte, cargolant-se
per l’apagada xemeneia, rebatent
les portes.
Diferent enfocament la d’un cantant com Jaume Sisa:
Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum,
casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú.
Però que venia a ser el mateix que deia Gabriela Mistral en el seu poema La casa, sobre la solidaritat dels indis quítxues:
Para que lo halle, si ahora entra,
el Pan dejemos hasta mañana;
el fuego ardiendo marque la puerta,
que el indio quechua nunca cerraba
I ens fixarem en un petit objecte de tots els habitatges. Que cada vegada ha deixat de tenir un paper més personal: la bústia. Ara estem farts de rebre alguns papers dels bancs, propagandes que no serveixen per a res i poca cosa més.
Ah!, per cert, les cases ens les fem nostres amb el pas del temps. Cada temps que hi passem afegim racons i sensacions… Us imagineu com ha de ser que en poc temps, marxeu a una altra casa? Doncs ja us ho podeu imaginar: no domineu del tot l’idioma, no coneixeu la família ni les companyes ni companys, ni tampoc el lloc físic de l’habitatge… – Però quina ilu, anem a estudiar a l’estranger… Segur? Compensa?
I finalment ens plantejarem com serà l’habitatge del futur. No d’un futur de ciència-ficció d’aquí a 200 anys. Hi ha mostres de possibles futurs que ja estan entre nosaltres que ens mostren grans solucions (els habitatges cooperatius) o fins i tot podem començar a projectar nosaltres com podria ser un habitatge… Bé, no seran 200 anys, però sí que ens deixarem portar per somnis una mica, més propers, els dels habitatges d’aquí a 20 o 30 anys.
Enllaços.
